Les causes del glaucoma són molt variades, però el denominador comú de totes elles és que originen un deteriorament irreversible de les fibres nervioses del nervi òptic a la part més anterior i intraocular: La papil.la òptica.
La papil·la òptica és ben visible a l'interior del globus ocular, a la part posterior interna (fons d'ull). El seu aspecte normal és un disc rosat que contrasta amb color més clar de la resta del fons d'ull. Al centre de la papil·la, hi ha una excavació que es distingeix de la resta per una coloració més clara.
En condicions normals, l'excavació central fisiològica és una superfície d'aproximadament el terç del diàmetre total de la papil·la.
La pèrdua de fibres òptiques ,en el glaucoma, provoca una atròfia característica de la papil·la caracteritzada per un augment de la superfície de l'excavació central. La superfície d'aquesta excavació està relacionada amb el grau d'evolució del glaucoma.
Classificació
En tenir diferents i variades causes, els glaucomes es classifiquen en:
Glaucomes primaris
Quan no hi ha cap altra patologia relacionada ni a nivell intra ni extraocular. Aquests casos poden cursar amb una pressió ocular alta o no (glaucomes a pressió normal).
Aquests glaucomes, a la vegada, es classifiquen en:
O bé a nivell del trabècul irido-corneal (filtre de sortida de l'humor aquós, que te la funció de mantenir una pressió adequada a l'ull).
O bé a nivell del propi nervi òptic, perquè les seves fibres són més fràgils del normal.
Glaucomes secundaris
Són conseqüència d'altres situacions patològiques intra o extraoculars, causants d'una manera o altra, d'una hipertensió ocular (factor de risc més important del glaucoma).
Per tant, és important entendre que sota el nom genèric de “Glaucoma”, actualment, s'agrupen malalties molt diferents. Aquestes només tenen en comú unes modalitats de tractament (control de la pressió intraocular fins a un nivell, que en cada cas serà diferent) i un deteriorament progressiu de la funció ocular, per alteració de la papil·la òptica, irreversible sense tractament ni control. Únicament un diagnòstic i tractament adequat i a temps a les fases precoces, permet un control de la malaltia.
Simptomatologia
La conseqüència final del glaucoma, en tots els casos, és l'afectació (fins poder arribar a la pèrdua) de la qualitat i la superfície del camp visual. L'inici d'aquesta afectació a les zones perifèriques, amb evolució cap al centre del camp, fa més difícil una detecció precoç espontània per part del pacient mateix.
La característica clínica del glaucoma és que en les formes cròniques (les més freqüents, la simptomatologia és molt subtil i pot passar desapercebuda per al pacient. Per aquesta raó, sovint la malaltia és diagnosticada en un estadi més o menys avançat, i fa que el glaucoma sigui una de les causes de ceguesa més importants del món, a les zones més desenvolupades.
Les formes agudes, al contrari, tenen un inici brusc amb simptomatologia molt evident (dolor ocular, inflamació i pèrdua de visió).
Tractament
Els tractaments són de caràcter molt variat, i tots tenen el mateix objectiu: Mantenir una pressió ocular a un nivell que no deteriori les fràgils fibres nervioses que formen el nervi òptic.
Tonometria ocular per aplanació.
Bàsicament, els tractaments són de tipus farmacològic o quirúrgic (convencional , làser o vàlvules).
Actualment l'únic tractament demostrat i útil és la disminució de la pressió ocular en tots els casos, tant als glaucomes que cursen amb pressió estadísticament alta com als de pressió estadísticament normal. En aquests casos, encara que la pressió estigui dins dels límits estadísticament normals, resulta perjudicial per a aquests ulls, en concret ,amb nervis òptics molt fràgils i per això cal baixar-la per aturar l'evolució de la malaltia.
Per contra, la pressió ocular estadísticament alta NO és sinònim de glaucoma i no es tracta, si no és necessari. Només un control especialitzat i regular determinarà quins casos es tracten i quins no. En els glaucomes crònics, en cap cas cal esperar tenir simptomatologia subjectiva funcional per iniciar o controlar cap tipus de glaucoma. Els símptomes poden ser detectats pel pacient en fases molt avançades i irreversibles de la malaltia. En el cas dels glaucomes aguts, on l'increment de la pressió és brusc i a nivells 3-4 vegades superior al tolerable, el descens de la pressió ocular s'ha de fer de manera urgent.
En resum, el glaucoma és una de les causes més freqüents de ceguesa a nivell mundial en països amb alt nivell de desenvolupament a causa de l'evolució lenta i manca de simptomatologia al principi de la malaltia en el cas dels glaucomes crònics. La detecció precoç és essencial i únicament possible fent revisions periòdiques oftalmològiques. De cap manera, la mesura de la pressió ocular (normal en el 50% dels glaucomes primaris) pot ser considerada com un mètode de diagnòstic de glaucoma.